El triumf dels meninfots

Quan estudiava a Roitman, Hinkelammert, Anthoni Cohen, Marx… alla pels principis de l’actual sigle, el meu interior no deixava de fer-se preguntes notories, pero, sobre tot, de buscar respostes posibles en la nostra societat. Lo pijor, d’eixa experiencia passaria a ser quan, dins de dit estudi vaig descobrir com la ciencia era utilisada en contra de l’home. L’inteligencia en contra del pensament.

Recorde com, des d’altaveus invisibles i des dels mijos de comunicacio imperants, els mensages cap a la societat valenciana anaven destruint el continent, per a poder molejar a l’antoix el contingut. Naixia el meninfotisme impost i es desfigurava l’identitat preestablida, en favor d’una identitat plastica i liquada, una identitat desarticulada en les formes de pensar i que desalentava tota conciencia critica. ¿Qué anavem a ser els valencians quan tot passara?

La veritat, han passat molts anys, les panderetes han segut substituïdes pel Reggaeton i els pensaments colectius han passat a moure’s per desijos i interessos particulars a on la rao, clarament manipulada, impedix ficar en practica nous metodos, i a on les conciencies, cada volta mes instrumentalisades es neguen a acceptar unes atres realitats a part de les que propon el sistema. L’individualisme guanya al colectivisme i es carix d’un projecte de transformacio social que no passe pel tamis mediatic de la prensa. Tot està controlat i enmig de tot, el personalisme lluita contra el meninfotisme en un allau critic i destructiu que mos fa caure en un pou sense fondo.

Pero dins d’este cisma huma, naix una nova especie a la que ningu havia tingut mai en conte, naix el poder dels irrelevants.

En una societat a on els personalistes hipnotisen a les masses i a on els meninfots es dediquen als seus quefers deixant que uns atres decidixquen pel seu futur, un grup de persones irrellevants torna a tindre veu. Eixe grup d’irrellevants torna a eixir al carrer a dir prou, a defendre els interessos de tots i a deixar de costat als personalistes, als falsos profetes i als qui, des de fa molt de temps, havien conseguit arraconar-los com a rabera en una paridera de montanya, llunt de l’aigua fresca, pasturant entre la pols, les angilagues i les boges. I es que la defensa de lo just els ha dut a viure casi en el desterro, a dependre de la decisio dels demes i a guanyar-se una fama tant falsa i desacreditadora com ho podria ser qui els ha dut fins ad eixa situacio.

Pero tot no es mou per impulsos i, com ve explicava Aldous Huxley, encara que el remordiment cronic per no haver escoltat atres veus es un sentiment sumament indesijable, revolcar-se en el fanc no es la millor manera de netejar-se.

Per aixo, eixercint una influencia privativa i de forma indirecta, este nou moviment trenca el seu silenci, i activant-se com mai ix al carrer, seent conscient que es el moment de donar, en veu alta, la seua opinio, de deixar de ser moneda de canvi. Es el moment d’unir a tots els irrellevants en un mateix conjunt que, eixint des dels diferents partits i associacions valencianistes, recuperen el meninfotisme, nomes, per a que no els importe el color o l’orientacio dels qui compartixen pancarta en ells, pero renoven el pensament critic, deixant a banda lo que no son per a demanar que els respecten per lo que son i, mentres tant, deixar de costat el personalisme per a potenciar el conjunt i arraconar els enfrontaments per a exigir justicia i llibertat.

Cert es que els que no han estat mai rodejats de persones tan plenes o els que nomes les han utilisat en benefici propi no ho entenguen mai. Pero ser palleter no es compra, es un merit pel qual es creu i es treballa, com ser un obrer, un llaurador o, inclus una netejadora. I es que per chicoteta que parega una persona, mos sorprendria lo grans que pot arribar a ser quan desenrolla el seu potencial i, de la mateixa manera que una idea naix desvalguda i va creixent i fent-se realitat al pas que es va creent en ella i es van dedicant recursos i temps, moltes persones irrellevants juntes poden arribar a moure el Mon.

Aixina es que ya es hora de plantejar-mos i molt en serio, una cosa que fa anys vinc sentit del meu amic Joan Sancho: “Si el valencianisme no es decidix a parlar per ell mateix, uns atres ho faran per mosatros i, en acabant, ho llamentarém”.

¿Canviem el Mon?


Jose Escuder.
Membre de la junta de Convencio Valencianista

Vídeos relacionados
Comenta esta noticia