Miquel Gozalbo: “Espai-Temps”

Després de l’exposició homònima celebrada a la Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló en la capital de la Plana, el treball de Miquel Gozalbo es mostra, de nou, a la Sala Sala José Córdoba de Vinaròs, gràcies a la col·laboració de Fundació Caixa Vinaròs i la Fundació Caixa Castelló, del 12 d’abril fins al 2 de juny.

Les escultures abstractes de Miquel Gozalbo (Betxí, 1961), consagrades enterament al metall, són riques en referències i matisos que s’entrecreuen i entrellacen, que es complementen i matisen. Els seus treballs conviden al silenci i a la meditació tranquil·la. En observar-los assalta a l’espectador el record de la peculiar atmosfera d’assossec del taller de l’artista en ple centre de Betxí a la comarca de la Plana Baixa de Castelló. Un lloc habitat per multitud de treballs de totes les grandàries. La seva acumulació emula una fosa de formes biomòrfiques i totèmiques que abandonen els referents clàssics per a expandir-se a nous paradigmes, mostrant la veu i visió pròpies que el betxinenc ha mantingut des del principi de la seva carrera.

Gozalbo és un artista que domina la forma i la tècnica. El seu treball segueix la tradició de l’escultura metàl·lica dels anys cinquanta del segle XX, en l’òrbita de la qual es movien artistes espanyols que són referències fonamentals com Julio González, Jorge de Oteiza, Eusebio Sempere o els llavors joves Martín Chirino i Eduardo Chillida. El ferro forjat, una matèria més dura que el granit, presenta a Gozalbo una ‘resistència infinitament mal·leable’, sense aparents restriccions, com serpentines de paper, generant plecs meàndrics que es retreuen fins al seu revés més profund.

Igual que ja fessin escultors com Pablo Gargallo, aprofita les qualitats físiques i possibilitats imprevistes del metall per a crear noves formes, així com per a obtenir dels procediments tècnics una expressió molt més forta i intensa que la de l’escultura tradicional. Perquè com a suport, el metall, li permet treballar premeditada i lentament en unes obres que creixen orgànicament sobre si mateixes.

En el seu treball directe sobre xapa i barres de metall que assembla i solda amb paciència cal anar més enllà: del que es veu i de la superfície fins al fons, al seu interior; de l’obra als ressons que emanen d’ella. Això és el que permet a l’artista una llibertat, una espontaneïtat i una expressivitat sorprenents. Perquè Gozalbo les fa evolucionar, en alguns casos durant anys, com la gestació d’un cos viu que planteja la possibilitat de deixar obertes noves variacions, avançant lentament, modelant-les al seu antull, com a fruit que creix en una planta que sorgeix de la seva imaginació abstracta. Així, treballa en el procés de gestació d’un cos viu, predominantment corb, que s’expandeix, amb una fascinant elegància, portant fins a l’extrem els contrastos entre una matèria tan resistent com és el ferro i el plec metàl·lic al qual imposa la seva voluntat. I en fer-ho transmet l’emoció tan singular que fa que l’espectador participi de la potència creadora dels seus treballs.