ESdiario

Quan prendre café era enriquidor

El Café de España en La ilustración Española y Americana, 1899

El Café de España en La ilustración Española y Americana, 1899

Creado:

Actualizado:

Hi hagué un temps en que entrar a un café era casi un acte cerimonial. No s’anava solament a consumir una beguda calenta: s’anava a pensar, a discutir, a escoltar, a mirar i a ser mirat. El “Café de España” de Valéncia, inaugurat en 1886 en l’antic Carrer Baixada de Sant Francesc, n° 7 , desaparegut entre atentats i reformes urbanístiques en els anys vint del sigle passat, fon u d’eixos llocs a on la ciutat mostrava la seua potència intelectual.

Allí, entre mosaics, frisos àraps, pintures d’Agrasot, Pinazo o Sala i el rumor d’un pianoÉrard , es teixia la vida intelectual d’una época d’or, que alguns enyorem.

Azorín ho recordà en una nostàlgia que hui adolix llegir:

“Íbamos, tras la comida, al café de España. No lo había más suntuoso en Valencia. No lo habría tampoco en el mismo París. Cuando yo he estado en París, más tarde, he recordado siempre, al entrar en los de la Plaza de la Ópera y grandes baluartes, el café de España. Traspuesto un zaguán losado de mármol blanco, se entraba en un primoroso salón árabe, con frisos de alicatados azulejos. No era aquello una teatral imitación, sino una obra auténtica. Y de allí se pasaba a una vastísima sala decorada por los más ilustres pintores valencianos”.

Aixina ho va escriure en el seu llibre “Valencia” publicat en 1941, i no és difícil imaginar-ho: el contengut de les conversacions, el fum dels cigarros, el sò de les culleretes, les cadires vieneses cloixint baix el pes d’escritors, periodistes, polítics, artistes que discutien el món com si encara poguera ordenar-se a pur de paraules.

Aquells cafens eren verdaderes acadèmies populars. Despuix de la jornada laboral, la gent s’assentava a fer tertúlia, a confrontar idees, a conspirar, a llegir en veu alta un poema recent escrit o a destrossar un artícul de l’adversari polític. No importava tant tindre raó com saber defendre-la en ingeni. El café era un espai d’elegància, sí, perotambé de ciutadania. Allí es deprenia a escoltar i a dissentir.

Hui seguim nomenant “cafens” a llocs que poc tenen que vore en aquell esperit. Starbucks, Panaria, Granier o el Manolo Bakes, per citar alguns eixemples, són locals sense ànima i en taules pensades per a que no et quedes molt. Se demana un café per a endur, es fa una foto per a Instagram, es respon un correu en pressa. Ningú alça la veu per a parlar de política, lliteratura o art; com a molt es consulta el mòvil. Són locals sense ànima, sense memòria, sense conversació. Espais de pas, no de permanència.

La pèrdua no és solament estètica, encara que també ho siga. Hem canviat els salons àraps, els frisos, les pintures i les cadires d’ebanisteria, per superfícies llavables i logotips lluminosos. Pero, sobretot, hem perdut l’hàbit de detindre-nos. S’acabaren les tertúlies, els establiments elegants i, potser lo més greu, l’amor per lo bo, per la cultura, per eixa forma lenta i apassionada d’estar junts entorn d’una taula.

El “Café de España” ya no existix físicament, com tampoc existix la Baixada de Sant Francesc que el va albergar. Pero el seu recort nos planteja una pregunta incómoda: ¿en quin moment acceptàrem que el café deixara de ser un lloc per a la cultura, per un lloc de pas?

tracking