Hui el Sant Calze. Un món per descobrir
Em sorprén que compartint cultura, història, costums i llengua a més de territori, els valencians seguim sense valorar amb el degut orgull icones com La Senyera i El Greal, el Tribunal de les Aigües o les Falles, L'Albufera o la Llotja de la Seda
x
Disculpen la tardança. La setmana passada celebrem la festa -i el pont- de la Immaculada i un servidor el va fer estrenyent llaços amb la cultura menorquina, visitant poblats i monuments talaiótics i recordant l'Esfera Armil·lar del meu ben volgut Rafael Trénor, custodiada ara com ara en el Lazareto mahonés (amb h). Disculpen també la confiança i la confidència.
Però no vull deixar passar per alt l'excel·lent exposició que amb el títol El Sant Calze de València. Un món per descobrir, pot visitar-se des del passat dia 4 en el MUVIM impulsada pel president de la Diputació Vicent Mompó i el diputat de cultura i alcalde de Benimodo Paco Teruel, amb motiu de l'III Any Jubilar Calze de l'Esperança i acurada coordinació dels responsables del Museu. Molt recomanable.
Reproduïsc les molt encertades paraules, al meu parer que sintetitzen l'esdeveniment recolzat per l'Arquebisbat i la Catedral de València, pel Museu de Belles Arts i el propi Ajuntament del cap i casal: “Amb independència de la postura individual que cada o s’hi haja forjat mitjançant lectures o conviccions de diversa índole, encara ha de considerar-es fascinant la presència -provada documentalment durant l’edat mitjana- d’una copa jueva d’època romana a l’Aragó més septentrional”.
I em permet afegir, seguint als experts: com amb el Llençol Sant en Torino o la Santa Faç d'Alacant -la romeria de la qual compta ja amb expedient incoat per a la seua declaració com Ben Cultural Immaterial- no existixen evidències que deslegitimen la seua autenticitat.
La veritat és que el Sant Calze de València, transcendix la importància de la tradició cristiana i la seua condició de relíquia sagrada, per a instal·lar-se com a signe de concòrdia i esperança ademés per organitzacions i associacions civils i fins i tot multiculturals o ecumèniques. Ho sol explicar Rafael Monzó, president de l'Associació València Mediterrani per a la UNESCO, quan recorda la confluència de les tres cultures més mediterrànies en els components materials del Greal.
Són molts els estudis i investigacions acadèmiques realitzats des de les d'Antonio Beltrán en 1959. Cite per totes -i per proximitat- les troballes del meu col·lega de la UPV el catedràtic Gabriel Songel sobre la peça pètria. Vam voler impulsar junts una exposició al respecte en l'Almunia.
La més recent, de l'Ajuntament de València en l’Almudí per a conéixer el projecte museològic de la Casa del Rellotger com a Centre de Recepció veí a la Capella catedralícia que el custòdia, roman oberta durant l'any jubilar.
Eixe món per descobrir amb el que encertadament subtitula l'exposició del MUVIM, il·lustra al visitant amb un recorregut pictòric que seguix un discurs històric no exempt de curiositats i fets d'aparença anecdòtica que suporten no obstant això un fort sentit de pertinença social com a senya d'identitat valenciana.
El propi arquebisbe monsenyor Benavent es va fer ressò de l'episodi que va salvar la relíquia d'una hipotètica destrucció durant la Guerra Civil. I la fotografia de Pérez de Rozas de Himmler a Montserrat en 1940 és testimoniatge del poc sabut peró important interés dels nazis per la relíquia.
Em sorprén que compartint cultura, història, costums i llengua a més de territori, els valencians seguim sense valorar amb el degut orgull icones com La Senyera i El Greal, el Tribunal de les Aigües o les Falles, L'Albufera o la Llotja de la Seda. Per sort esta exposició sí que contribuïx a fer-ho.