Els deures en l’organització escolar

És un debat habitual de pares i mares amb fills amb edat escolar: passen massa hores treballant fora de l’horari escolar? Són necessaris els deures? Estan massa carregats de tasques quan arriven a casa? Aquestes preguntes són cada vegada més freqüents, sobre tot als caps de setmana o també en períodes de vacances.
La petició d’eliminar els deures és una reivindicació que escoltem constantment per part d’alguns progenitors. Els xiquets i xiquetes passen al col·legi una mitja de cinc hores lectives, les quals poden augmentar quan van a l’institut, segons nivells i etapes. La inversió d’hores que l’alumnat fa al dia en el centre educatiu, junt al pensament què els deures vénen d’un model tradicional d’educació basat en tasques rutinaries i repetitives fa que certs pares no vejen amb bons ulls la dedicació de temps d’estudi fóra de classe. Ho veuen com una externalització de l’escola.

Com que es deixa per a la llar allò que no es pot fer dins de classe. En aquest sentit, aplegen a conclusions com: “no per fer més deures els seus fills van a obtindre millors resultats”. A més a més, també es qüestiona –i tot sempre des del respecte al professorat- l’excés de continguts a treballar i és qui força als docents a haver d’encomanar per a casa el treball.

Amb tant per fer en tan poc què dura el curs és normal que a classe no hi haja suficient temps. Assenyalen que hi ha un currículum educatiu molt extens, amb moltíssims continguts, i no queda altre remei que continuar a casa. Dedicació de temps a sa casa que és, segons alguns col·lectius, sempre minvant el temps lliure de xiquets i xiquetes, als quals es lleva hores de jugar amb els amics, un temps que es lleva -també- de la pròpia vida familiar.
No obstant les reivindicacions i argumentacions anteriors, cal parar-se a reflexionar al voltant dels aspectes criticats sobre els deures, ja que no són gaire dolents, sino més bé tot el contrari. Els deures es justifiquen per la necessitat de realitzar una activitat intelectual a casa. Sí, cal remarcar-ho: necessitat.

A sa casa, el xiquet o xiqueta, a banda d’altres activitats, s’ha d’acostumar a trobar un temps i un espai per desenvolupar el seu intel·lecte. La generació d’aquest hàbit, l’anomenat hàbit d’estudi, ha de formar part de la seua vida quotidiana. Sempre coherent amb l’edat i amb mesura, clar. Els docents, entre altres coses, preparem a les persones per al futur.

No podem saber com serà aquest, però el que sí es pot agarantir és que en aquest –futur- hi haurá sempre una cosa constant: el canvi. La societat és canviant. Aleshores el ciutatà ha d’estar preparat per formar-se en qualsevol etapa de la seua vida, per adaptar-se als canvis als que s’haurà d’enfrontar el dia de demà i, en aquest sentit, com més assolit tinga l’hàbit de treball millor. Per tant, a casa també.

Pensem que, de jove o adult, moltes vegades haurà de protagonitzar pel seu compte l’autoaprenentatge. Uns deures proporcionats, realistes i amb consonància amb allò que fa falta per a la millora de l’alumne no ténen perquè vores com un robatori de temps o una càrrega insuportable per a la familia, sino més bé tot el contrari.
Però, a banda de fomentar l’hàbit de treball, malauradament, hi ha més. Fóra de les escoles es qüestionen també assumptes complexes d’avall un anàlisi prou tendenciós, on no es té tota la informació. En conseqüència, s’opina sense fonament.

El currículum per exemple. Es diu que és molt extens i no es pot donar en les hores lectives. Davant aquesta idea s’ha de conèixer tot per part dels qui el desenvolupen a classe. No és realment així. Tot i els entrebancs que ens trobem els mestres i professors pel camí per poder impartir-lo, en el nostre dia a dia (ràtios, augment d’hores, burocracia, etc.), l’adaptem dins de les nostres possibilitats a les necessitats de l’aula. L’adaptació i selecció de continguts, quan és necessària, ho possibilita. Per tant no és aquest realment el problema.
L’extensió del currículum i la seua modificació normativa comentada abans no és l’única suggerència o proposta per legislar arran de la polémica sobre els deures. També, damunt la taula, han aparegut altres propostes. Per exemple, la de posar màxims als deures o inclús prohibir-los. Iniciatives que no només poden ser incompatibles amb la necessitat de l’alumnat de fer deures a casa i del professorat d’encomanar-los, sino que trobarien molt probablement incompatibilitats legals.

Si el docent considera que cal treballar certes activitats a casa, ho encomana davall la seua llibertat de cátedra en l’exercici de la seua tasca. Dret que tenim reconegut els docents en l’article 20.1.c de la Constitució Espanyola. Recordem que cap norma –decret, ordre, resolución, etc.- pot anar en contra d’allò establit a la Carta Magna. Seria inconstitucional.
Per tant, el treball en casa és necessari, no suposa ningún greu perjui a les famílies i, malgrat el que es puga pensar, els deures es generen de manera natural per la pròpia tasca docent. Sense que siga rellevant en aquest sentit l’extensió del currículum; sempre adaptable pel propi professional de l’ensenyament. Professional en el que sempre s’ha de confiar i hem respectar. Entre altes coses, per la seua encomiable la llabor diària.

Som els docents els que tenim als alumnes a classe i els coneguem, els qui millor podem determinar i establir la quantitat de deures. Cal sempre escoltar tots els punts de vista i totes les aportacions fets per part de tots els membres de la comunitat educativa, però aquest assumpte sembla que no convé deixar-lo en les mans de tercers.

*Docent. Portaveu sindicat CSIF Educació en Comunitat Valenciana