¿De veres estava tancat el conflicte llingüístic valencià?

Durant l’apertura del Curs Acadèmic 2025-2026, la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, acusà al Consell de la Generalitat Valenciana d’haver “reobert un conflicte llingüístic” que —segons les seues paraules— estava tancat, superat i soterrat. 

Pero si un conflicte estava realment superat, ¿bastaria en mencionar-lo per a resucitarlo? ¿No seria precisament el seu resorgiment la prova de que mai va aplegar a tancarse del tot? 

La realitat és que el mencionat “conflicte llingüístic” en el Regne de Valéncia mai se va tancar; simplement fon silenciat. I ho fon, en bona mida, per mig de la creació d’una institució, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que naixqué com un “supost” intent polític de reconciliació, pero que acabà convertint-se en un instrument d’una sola visió: la pancatalanista (a petició prèvia de Jordi Pujol a Zaplana, clar). 

La AVL devia ser un espai de consens, un punt d’encontre entre les dos sensibilitats — la valencianista i la pancatalanista—, pero des del seu orige ha estat marcada per un clar desequilibri. La seua orientació ideològica i el seu corpus normatiu han respost més a una aproximació a l’Institut d’Estudis Catalans que a una defensa genuïna de la llengua valenciana en personalitat pròpia.

I mentrestant, els qui defenem i escrivim en valencià conforme a les normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) seguim sofrint una marginació sistemàtica. ¿Per qué els autors que usem esta normativa som ignorats o menyspreats per l’institució que, en teoria, deuria protegir totes les expressions del valencià? 

Molts valenciaparlants no es senten representats per les normes de la AVL. Se senten estranys en la seua pròpia llengua, forçats a acceptar una uniformitat que borra els matisos, les singularitats i l’identitat llingüística del nostre poble. Si eixa desconexió social persistix, ¿podem parlar d’un conflicte “culminat”? 

Potser el problema mai fon el debat, sino l’intent de silenciar-lo. La pluralitat llingüística valenciana no deuria ser vista com una amenaça, sino com una riquea. Negar-la o censurar-la no és tancar un conflicte: és perpetuar-lo baix una atra forma. 

Verònica Cantó pot afirmar que el debat estava superat, pero la realitat demostra lo contrari. El conflicte seguix viu, perque la llengua seguix viva. I mentres existixquen valencians que defenen en dignitat la seua manera de parlar i escriure, la veu de la llengua valenciana —l’autèntica, la del poble— seguirà resonant, a pesar dels intents d’alguns de donar-la per morta.