Sonen campanes
Tradició i modernitat és un crit de guerra per a la cultura i per a la vida
La Banda Simfònica Municipal de València
I així ho canta, hondo, des de 2008 i el seu barri sevillà de La Macarena, Bernardo Vázquez començant (segons ell mateix publica) “calle de la alianza calle juela de la mor” evocant a Camarón i a Lole y Manuel. El Nobel de Literatura Ernest Hemingway, abans de El Viejo y el Mar, va escriure entre 1939 i 1940 Per qui dobleguen les campanes, estrafent al poeta del XVII John Donne.
Diumenge passat, amb motiu del sext centenari de la finalització del campanar de la Catedral de València, el temps va donar una treva per a celebrar-ho amb un heroic concert a l'aire lliure de la Banda Simfònica Municipal que dirigix amb mestratge -gaudix i ens fa gaudir- el valencià d'Alcàsser Cristobal Soler. Amb la plaça de La Reina abarrotada i el doctor Francesc LLop i Bayo, antropòleg i campaner de raça, a la part alta del Micalet, el tinent d'alcalde Juan Carlos Caballero va presidir la commemoració de l'esdeveniment.
I van volar les campanes que saben de dols i festes per igual, de la mà d'experts vocacionals per als quals els dos-cents escalons de la torre que pren nom de la del Rellotge, el Micalet (1539), són estímul i assaig freqüent. Bé ho sap el meu amic Román entre els més jóvens i apassionats.
Emocionant.
Timbals, cordes, vent i campanes en simfonia excepcional. No vaig ser capaç de saber si les quatre tones de bronze de la Maria, la major des de 1544, la que compartix nom amb la pròpia catedral, van sonar esta vegada acaronades pel mestre campaner que va confessar el vertigen que produïx fer-ho. No vaig saber quantes de les onze campanes històriques tocaren el diumenge alternant, campaners i professors de la banda, en aquella trobada d'amants. Si Caterina, de 1305, la més antiga del Regne d'Aragó en el conjunt de les campanes gòtiques d'Espanya, o el Cimbarret ho van fer. Si va participar la més jove de les rellotgeres, Quarts que és de 1736. Sé de la sorpresa i la bellesa que va produir entre el respectable.
Eixe quart de campanes en el cim, coronat per la seua espadanya barroca, que ha sigut refugi i cambra del tresor catedralici, continua tenint la força i la vida que representen principis i valors de llibertat.
El toc manual de campanes, declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des de 2022, té en el de la Catedral de València, Bé d'Interés Cultural des de 2013, un dels seus importants protagonistes. I la torre campanar d'una basílica excepcionalment orientada al nord com a signe de conciliació entre religions, el Micalet, és senyal identitari del cap i casal i del conjunt de la Comunitat Valenciana.
Tradició i modernitat és un crit de guerra per a la cultura i per a la vida. “El que no és tradició és plagi” va deixar dit Eugenio D’Ors, frase després esculpida en llatí al frontispici del Casón del Buen Retiro que alerta sobre el adanisme tan freqüent.
La sensibilitat que València Music City ha mostrat en l'esdeveniment de referència mantenint tradició i identitat -abans el feien els avisos, en paraules de Francesc Llop- com a autèntica innovació, mereix reconeixement i aplaudiment.
Una mascletá vibrant de Pirotècnia Vulcano va tornar a fer saltar les llàgrimes i l'entusiasme amb l’esclat final. Mirant al Micalet.